miércoles, 15 de diciembre de 2010

LA CIUTAT DE LA TARDOR

*
Et vull
color de rosa en la tardor
betül Tariman


Coneix l’ala la tristesa dels núvols de seda,
les fulles dels ocells que niuen a les moreres
de l’avinguda del dolor.
Sap de la tempesta i el devessall de les aigües
l’aiguavessant de l’espill bombejat per la febre de l’alba,
l’argent viu de tots els desvaris del termòmetre
dels amors vells.
La tristesa: “en la cara de la mort tot es veu”
Els meus ulls s’han rentat en els teus
La meua sang s’ha mudat al teu cor,
però mai no m’arribarà la llum a la boira.


Pere Bessó
De "Aigües turques", 2010
*
*
*****
*
LA CIUDAD DEL OTOÑO

Te quiero
color de rosa en el otoño
Betül Tariman


Conoce el ala la tristeza de las nubes de seda,
las hojas de los pájaros que anidan en las moreras
de la avenida del dolor.
Sabe de la tormenta de sombras y el turbión de las aguas,
la ladera del espejo bombeado por la fiebre del alba,
el mercurio de todos los desvaríos del termómetro
de los amores viejos.
La tristeza: “En la cara de la muerte todo se ve”
Mis ojos se han lavado en los tuyos
Mi sangre se ha mudado a tu corazón,
pero nunca me llegará la luz a la niebla.


Pere Bessó
Aigües turques
*
*
*****
*
*
.....Una rara bellesa es desprén de la tristesa. La malenconia de la tardor és alhora una nostàlgia pels anys que ja passaren. L'amargor, les decepcions. Tot passa i deixa un pòsit en l'ànima. Aquest poema és un misteri de la mirada. El jo líric ens parla des de les profunditats d'una tardor del tot intensa i secreta. Vida, mort, paisatge. Tot s'entreteixeix en l'esperit. A voltes, sembla que la nostàlgia s'ensenyoresca d'un ànima. En la vida real els sentiments tristos es temen com si foren monstres, però per al poeta destil·lar la tristesa és un exercici verbal molt interessant. Potser perquè el poeta és una mena d'alquimista de la consciència. Res no rebutja. Tot ho aprofita en un reciclatge sense fi de paraules i emocions. Sentiments i experiències. Tot va al cresol del poeta que és un alquimista de la paraula. La primera matèria, l'argent viu dels savis i el termòmetre de tot allò que esdevingué i resta enregistrat en els arxius més ocults.
*
*****
*
.....Una rara belleza se desprende de la tristeza. La melancolía del otoño es al mismo tiempo una nostalgia por los años que ya pasaron. La amargura, las decepciones. Todo pasa y deja un poso en el alma. Este poema es un misterio de la mirada. El yo lírico nos habla desde las profundidades de un otoño absolutamente intenso y secreto. Vida, muerte, paisaje. Todo se entreteje en el espíritu. A veces, parece que la nostalgia se adueña de un alma. En la vida real los sentimientos tristes se temen como si fueran monstruos, pero para el poeta destilar la tristeza es un ejercicio verbal muy interesante. Quizás porque el poeta es una especie de alquimista de la conciencia. No rechaza nada. Todo lo aprovecha en un reciclaje sin fin de palabras y emociones. Sentimientos y experiencias. Todo va al crisol del poeta que es un alquimista de la palabra. La prima materia, el mercurio de los sabios y el termómetro de todo lo que aconteció y queda registrado en los archivos más ocultos.
*
*
Ana Muela Sopeña